Notícies i actualitat de La Massa

DEURES D'ESTIU. Joaquima Pujol

Secció Poesia

El tren

Ha arribat l’hora de marxar.
El xiulet de la màquina del tren ja ha avisat dues vegades que està a punt d’arrencar i a l’andana els acompanyants comencen a retirar-se.
Per què els comiats són quasi sempre tristos?
A vegades sembla que estiguin envoltats d’un aire alegre, però en el fons es pot percebre una mica de tristor.
Lentament, com si li fes mandra d’arrencar, el tren surt de l’estació travessant els afores de la ciutat per trobar-se al cap de poc corrent entre els prats a una velocitat de vertigen.
Que n’és d’agradable contemplar amb atenció el paisatge!
Perquè és verdaderament per enamorar-se’n
Vet aquí, a la dreta, aquest petit rierol d’aigües clares i tranquil•les que sembla jugar amb els raigs del sol.
I el poblet que es veu al cim d’aquella muntanya, amb la seva petita església on hi destaca el campanar punxegut, no us sembla que és deliciós?
Ara el tren corre per camins amb pujades voltant la muntanya talment com si la volgués abraçar; i de repent, esdevé fosc com la nit.
És que acaba d’entrar dins d’un túnel.
Però això només és un parèntesi per poder gaudir millor de l’espectacle que s’ofereix als ulls dels passatgers tot just sortint de la foscor.
I travessant muntanyes i valls, i prats i pobles, el tren com si fos una serpent, cansada d’arrossegar-se, arriba finalment al seu destí.


Pensaments, sentiments

Hi ha persones que per res del món voldrien estar soles; només són felices quan estan envoltades de gent. A mi també m’agrada la companyia, la conversa, i escoltar les opinions i les trifulgues dels altres, sobretot dels amics, que és el que m’interessa.
Dels demés només sento, no escolto. Si ho fes me’n recordaria del que em diuen perquè hi posaria atenció, i no és així.
Però també gaudeixo molt de la soledat.
Estar sola amb mi mateixa i observar el brogit que pot haver-hi al meu voltant, m’encanta.
Recordo, ja fa molts anys, les meves anades a la cala del Golfet de Calella de Palafrugell, tota sola, escoltant la cançó de les ones del mar petant contra les roques per arribar tranquil•les fins la sorra daurada d’aquell indret.
I era distret anar veient com arribaven els grups d’estrangers, que moltes vegades eren grups familiars: una parella jove de belgues amb dues criatures que treuen de les bosses un sens fi d’estris per jugar amb l’aigua i la sorra.
I aquella altre, francesa, tan bronzejats, que jo penso es dedicaven al culte del cos, ell professor de gimnàstica i ella, bonica com una nina i molt femenina. I a l’hora de dinar, contràriament al que fan molts estrangers que baixen a la platja amb fruita, especialment tomàquets, i entrepans amb bossa del súper, ella amb la seva nevereta portant amanida de pasta o altres plats preparats per a l’ocasió.
I observant m’adonava si hi faltava un grup de persones més grans, també francesos, que després de banyar-se i prendre el sol, es posaven a jugar a cartes.
Hi havia un grup de dones, que parlaven tranquil•lament, encara que jo fos al seu costat, com que al estar sola no m’havien sentit parlar, penso que, si el cervell els donava per pensar, creurien que no les entenia i es posaven a criticar a una del grup que no hi era i que moltes vegades s’havien de refiar d’ella.
Però el més agradable era de bon matí quan encara no havien baixat els banyistes, gaudir del paisatge que, tot i que sempre era el mateix, també cada dia era canviant, podia ser pel meu estat d’ànim, o el sol que brillava més un dia que un altre, o el ventet que arrissava el mar, o uns núvols blancs que semblaven de cotó fluix, o els xiscles de les gavines que voleiaven buscant alguna presa.
O també el piular dels aucells que, si hi posaves atenció, els senties quan anaven de branca en branca d’un pi a l’altre, tal vegada cercant la seva parella creient que amb el seu cant s’acostaria tot seguit.
I gaudint d’aquella pau i contemplant totes les meravelles que hi ha al nostre entorn, ja no queda espai dintre meu ni per la desil•lusió ni per la desesperança, només per agrair tot el que ens ha estat donat, malgrat no tenir cap mèrit per merèixer-ho.

Joaquima Pujol, 16 de juliol de 2011

DEURES D'ESTIU. Joaquima Pujol

La Massa Centre de Cultura Vilassarenc | Mestra Viladrosa, 56 | 08339 Vilassar de Dalt | e-mail: lamassaccv@gmail.com