Notícies i actualitat de La Massa

TERTÚLIA AMB JORDI LLATJE I ESPINALT DISSABTE 21 DE MAIG DE 2011

Secció Poesia

Dissabte, dia 21 de Maig, a les 18:30 h. i al centre d'exposicions de la Massa vam tenir una tertúlia amb el jove poeta Jordi Llatje i Espinalt.
Aquest poeta va començar a escriure des de molt aviat, posant per escrit els seus primers sentiments mitjançant la literatura. Als 15 anys aconsegueix el primer reconeixement a travès del seu primer guardó literari.

Aquí comença el camí de'n Jordi, que desemboca en la seva publicació.: UN, que tracta la soledat en l'aspecte més polièdric de la paraula.

Jordi és un escriptor molt disciplinat ja que té l'hàbit d'escriure els divendres, i caps de setmana. Es descriu hermètic i l'escriptura li serveix com a mecanisme de defensa interna, ja que crea personatges ficticis, alliberant-se, així, de la realitat.

El seu esperit no està exempt d'admiració cap a altres autors com Miquel M. i Pol, Salvador Espriu i Rainer Maria Rilke amb el qual coincideix en que l'exposició de l'obra era producte de la vanitat. El nostre autor publica basant-se en aquesta teoria.

Durant la tertúlia hi va haver un interessant intercanvi de parers entre el públic assistent i el protagonista.

DOSunits, és el resultat de la canalització i gestió de vivències i emocions suggerides per la distància entre l'autor i la seva estimada i ens mostra un desenllaç vivencial on deixa la porta oberta cap a una propera proposta.

Un punt i a part mereix la il·lustració d'aquests llibres, on el fotògraf Pep Daudé i Prat ens premïa amb unes imatges que bressola el text que l'acompanya.

L'autor va escollir aquests poemes per delectar la concurrència, hipnotitzada per la seva presència.

Del llibre DOSunits

Hem après a apropar-nos
a través del telèfon,
separats per muntanyes
que creuà Aníbal i,
temps després,
desferen els escipions,
camps infinits
on s’establiren bàrbars
i es lliuraren guerres històriques.

Hem sabut aprendre,
fins i tot,
a abraçar-nos
olorar-nos
i fer l’amor
tot a través de la distància.

Un cop vingueres per sorpresa,
amagada rera la porta de casa
m’esperaves amb la rialla continguda,
freturosa d’abocar-la a la meva
i fondre’ns en un pensament:
Només l’ara compta, i estem junts

Estimar sense esperança
té aquestes coses,
sorpreses que ens apropen
per després fer-nos sentir
encara més lluny.
Saber-se immortal el divendres
anar a dormir tard
embriagats de compartir-nos.

El dissabte els teus projectes
i els meus
que mai coincideixen,
mirades en silenci
i el pressupòsit
de seguir estimant-nos
per entendre’ns
perquè tot tingui un sentit:
la distància per no veure’t
el telèfon per no tocar-te
o les cartes que oloren
a saca de correus.

El diumenge,
abans de marxar,
desitjà que no haguessis vingut.
No voler tornar a perdre’t,
desacostumar-me altre cop
a sentir-te l’ombra per casa,
a menjar
i dormir junts.
Coses comunes
sempre extraordinàries.

Algun cop la teva veu m’és lluny
a l’altra banda de la línia.
És quan necessito abraçar-te
sentir que encara ets real,
que m’estimes.
És quan no sóc jo
quan no pots consolar-me
quan espero arribar a casa de nou
i que tu hi siguis per sorpresa
una altra vegada.

Com la vida m’anava caient
la neu del cap d’any de 2006
quan l’angoixa per la teva llunyania
era més gran
que la il·lusió per retrobar-te.

Era com el retrat
dels arbres sense fulles
sense ocells a la memòria
suant amarga saba
en una terra esquerpa.

Ara que et retrobo
sense música
posant el teu rostre de nou
a tantes imatges de tu
decapitades
tornem protagonistes
als nostres carrers del Gòtic
i no pensem que és un miratge
una interepel·lació.
No passa el crepuscle
com quan acostava la teva sentència
en forma de carta
escoltant-te en una cargolina:

“Tinc el bitllet,
et podré veure?”

Ara ets aquí
hem refet les nostres vides
i la nostra cançó
és la moneda al fons d’un pou.
Quan t’he vist
pensava en la cançó
ara que tornes del teu país del nord.

I PER FÍ ETS AMB MI

mal drapat
per cendres de cartes cremades
de tantes i tantes cerveses esbravades.

M’encomano a la tarda
pautadament.

Quan t’he vist
sonava la cançó de mort de Sigauskas
desvestint els racons melangiosos
de la nostra momòria mandrosa
d’estiu
de tantes i tantes tardes
d’estiu
a la platja d’onades petites
clapades de nens
vestits de primera comunió.

M’encomano a tu
i els nens es desfan com el sucre
al més dócil dels horitzons.

Ara que vens del teu país del nord
no em preguntis per les nostres fotos
les fotos hi són
però no busquis les mateixes fotos.

Qun t’he vist
pensava en la cançó de mort
quan t’he sentit
abraçant-me per l’esquena
a la plaça del Àngels.
Pensava enla cançó
endut per una alenada del teu país
gris i blau.

Ara que ets aquí
per quedar-te per sempre
soparem junts sense pressa
i sabrem un cop més que ens
desitgem.

I si et tornés a despedir
mentre viatgis de nou
al teu país del nord
seguirà quedant-me
el que et vaig dir
al final d’aquell estiu
l’olor dels teus cabells a les meves mans
i potser una carícia...

“no t’oblidis mai del que tenim”.

Bufant el coll de l’ampolla
demano un desig
mentre tu fumes,
exhales el fum
i baixes la mirada.
Saps què penso:

Que tots dos patirem
plegats
a dos mil quilòmetres l’un de l’altre.

...........

En aquell bar de Fisterra
no només amarava de pluja
els nostres rostres
carrer amunt cap a l'hostal.
Es creava el preàmbul
d'un llarg pressupòsit d'enyor
Jo tornava vora un altre mar
a Barcelona.
Tu terra endins
a Frankònia,
on les valquíries escriuen en emails
la davallada als inferns d'Odín i Freyr
reconvertits en malversadors
de dedicatòries de llibres.

L'endemà acabava el Camí.
Tornàvem a Santiago
on esmerçaríem entre abraçades
una darrera nit sense dormir
mentre fora seguia plovent.

No ser amb tu ni sense tu
no pertànyer a res ni a ningú,
com els arbres sense arrels
que acaben per marcir-se
començà a morir-me el matí següent
fingint-me adormit
mentre tu ploraves
en agafar la motxilla.

Tancaràs la porta al matí
jo em faré l'adormit
tornaré a Catalunya
i provaré d'oblidar-te

La Massa Centre de Cultura Vilassarenc | Mestra Viladrosa, 56 | 08339 Vilassar de Dalt | e-mail: lamassaccv@gmail.com